De Vila-seca a la Jonquera

Tinc un company forner, amb dos fills practicants d’hoquei patins. Federats i amb la seva nova fitxa sense identificació gràfica, roden per les nostres terres des de la primera jornada.
Quina joia, fer kilòmetres en pro de l’esport!! I quin bon nivell pressupostari familiar!!.
Per que, pels que no sou coneixedors dels intrincalls de la lliga base d’hoquei, aquest any s’ha optat per una nova forma de lliga. Una lliga llarga, que ens farà gaudir de més jornades intenses de partits. Fins aquí, res a dir. Llàstima que no hagi pensat ningú (potser no tenen fills menors els Srs. de la federació) que la lliga base, per definició, es sustenta de pares i mares abnegats i contents de ser-ho, que porten els nens per les pistes d’arreu de casa nostra.
Il·lusiona jugar amb gent que no s’ha jugat mai, es cert. Fa peça veure cares noves, i jocs diferents. Es bo allargar la lliga, i no frenar-la al Març com fins ara. Però el que no li fa el pes a ningú es triar el fill al que s’acompanya, o el desplaçament al que és rebutja anar.
Seguint amb el meu company, aquest cap de setmana te un dilema. Petit si voleu, en greuge. Gran sens dubte en kilometratge. Per què el seu fill gran, aleví per més informació ( 30 min de partidet) va a Vila-seca el dissabte. Però res de pensar en Port aventura!!. Mes bé, te que rumiar com s’ho farà per poder dur al petit, Benjamí de 2º any, al seu partit a la Jonquera. Potser si demanem un finançament a llarg termini a la Federació, per un nou auto, cada família podrà partir les seves forces aprofitar per comentar jugades telefònicament, que per aixó estàn les noves tecnologíes.
Això sí, la benzina i autopista, que la pagui cada pare, que no es pot ajudar en tot!!

Que no madurin!

Passades les calors de l’estiu, ara vindrà el moment en que la grip esquitlli lleugera, i passi les barreres defensives, per fer caure a cada casa qui menys s’ho espera. Aquesta és una malaltia comuna, cíclica , que pertany a la rutina de les nostres tardors.
Similar a la grip, és la febre que els agafa al setembre a totes les cadenes televisives, i que contagia ràpidament als espectadors. Amb un clar símptoma de tremolor al agafar el mando a les jornades claus i anomenada Futbolmanía, és prou coneguda per tots nosaltres.
Però de malalties poc conegudes i curioses, hi ha de moltes menes. Existeix una malaltia estranya, que ningú sembla patir mai, però la qual sempre de tenim un conegut que té un fill que la pateix, que no per poc coneguda és menys insistent, i que retorna també cada Setembre (segurament faria tremolar la ma del mando, si aparegué més sovint per les pantalles) . Encara que sembla ser poc contagiosa de moment, deixa a qui la pateix una empremta difícil d’esborrar.
Malats d’hoquei, rarets de l’esport, entusiastes del joc frenètic i amb tendències sedicioses de catalanitat.
Abans d’ahir ( no m’avergonyeix dir-ho) vaig tenir un brot. Segurament degut a les reminiscències del diumenge passat al camp del Salt ( allà on la meva malaltia va adquirir quotes màximes de deliri extrem, mentre veia el nostre equip muntat de nou en un joc de 1ª ).
Així, amb la claredat que dona el saber-me incapaç de resistir l’embat de l’ infecció, vaig preparar la manteta vella del sofà i (sorprenentment!!) el mando.
Catalunya / Argentina. Sembla estrany anar tan lluny per fer, el que podríem ben bé, fer a casa. Res en contra. Res a favor.
Donar a conèixer l’esport que tant m’encoratja és bo.
Malbaratar els fons que necessitem els Clubs Petits, per promocionar-lo a casa, és dolent. Empat per tant.
Diferent és el sentiment que em produeix veure a la pantalleta màgica,la meva selecció. Cares serioses i concentrades, els Segadors de fons, i un reflexa de rènec, quan falla el so i tallen l’himne a mig fer.
Ok, diuen per megafonia.
Dons, ok. Que comenci el joc!
I comença. Amb una força i una duresa que em deleix. Ratllant el límit del permès, el joc Argentí portat per uns joves de 19-20 anys, és un joc agosarat, sense complexes i amb ambició. Començan marcant, i porten ells el ritme. Paguem el jet-lag i les hores d’avió. Però no em preocupa. Tenim cares noves, joves també, i amb moltes ganes de demostrar l’encert de Jordi Camps al seleccionar-los.
Com acaba, ja ho sabeu: 6-3 per Catalunya. I l’endemà 10-1 Catalunya / Sud-Africa al matí. 11-0 Catalunya /Colombia al vespre.
Tinc l’esperança d’anar a la plaça Sant Jaume de nou. I fotografiar a una colla de gent malalta com jo, que gaudeixi i cridi d’alegria per la fita. I que, malgrat desprès ens prenguin la formalitat dels títols, reprenem el camí de la legitimació esportiva. Son verdes digué la guineu. I a llocs veïns solen ser-ho en qüestions de patins.
I per mi , que no madurin!!